Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

diumenge, 8 de setembre de 2013

Incògnita




Com parlava aquell home, era digne d’escoltar. No dubtava, no divagava, simplement anava directament al gra. El públic, atònit, percebia tota la informació com a única. No es plantejaven que ell que deia l’home no fos real. L’eufòria es respirava a l’ambient. Quan es va acabar la xerrada o monòleg, més aviat dit, la gent va començar a abandonar l’estança. Sortien alegres, animosos, exultants. A fora, un grup de periodistes  amb micròfon en ma van començar a assetjar als assistents. Les respostes que més abundaven era: “Ha estat genial”, “És un savi”, “Impressionant”. Quan els professionals van voler indagar de que havia parlat el ponent, doncs a ells no els hi havia estat permesa l’entrada, van quedar estorats. Ningú va saber dir exactament  el que havia dit, però tots compartien el fet  que els havia omplert gratament. Quan l’orador va fer acte de presència davant dels periodistes els hi va dir que ell era un hipnotitzador i que no havia dit res en concret i que els assistents havien escoltat el que necessitaven sentir en aquells moments, cadascú en el seu procés de vida. La conferencia portava per nom; “Vine com puguis i marxa pletòric”.