Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimecres, 9 de gener de 2013

Reclutada


Estava reclutada. L’única visió que tenia del món era l’hort on hi treballava cada matinada. Les cols, les pastanagues i la resta de verdures l’acompanyaven mentre creixien. Un petit roser al costat nord del jardí, era el seu admirador. Un dia, un eriçó vingut de muntanya avall va instal·lar-se sota un arbust entre el roser i l’hort. Des del seu nou cau, va començar a contemplar a aquella noia que cada matí passava hores a l’hort sense cap més companyia que ella mateixa. Un d’aquells matins l’eriçó va quedar-se extasiat pel que veia. Al principi va creure que era una visió, però amb el transcórrer dels dies va adonar-se’n que era una realitat molt viva. Una realitat latent en un hort rodejat de murs. Ell va aconseguir entrar-hi per un petit forat en la paret de la cara est. Era un forat que devia haver fet algun animaló temps ençà, estava cobert d’herbes, però la olor a terra mullada li va fer trobar l’entrada. El que veia ara des del seu amagatall era una imatge indescriptible. El roser, cada matí, en veure a la noia arribar a l’hort, s’estirava per poder contemplar-la bé. Aquell petit roser s’havia enamorat d’una humana.

L’eriçó, d’aquella vivència en gaudia cada dia. Mai hi va interferir, es limitava a observar. Al cap de pocs mesos la fi d’aquella història va arribar al seu èxtasi. La jove reclutada va tallar l’única rosa groga que tenia el roser, i se l’endugué entre els seus dits. Ella mateixa havia extingit el seu admirador incondicional.

La reclutada, cada dia, des de l’hort mirava aquell roser a la part nord del jardí. Sabia que un cop florit havia de tallar la primera rosa que en sortís. Allà havia enterrat les cendres del seu pare. Sabia que la primera rosa floriria i portaria a dins seu una part de la persona que l’havia estimat més.