Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 12 de gener de 2013

Confessionari


L’església de la Fe al centre de la ciutat. És romànica i petita. Tres columnes a cada costat, un retaule de fusta treballat per algun ebenista impera darrera l’altar de pedra. Espelmes i ciris il·luminen la tranquil·litat que es respira. S’escolta un xiuxiueig provinent d’un racó. No es veu ningú. Un confessionari amb un capella i una feligresa és la font del murmuri.
—Ave Maria puríssima!
—Sens pecat fou concebuda! El Senyor sigui en el teu cor perquè penedida confessis els teus pecats. Digues filla...
—He pecat Pare.
—Explica’t  filla...
—No he fet res!
—Res...
—Res Pare...No he fet res!
—Llavors? ...Que vols confessar?
—Això Pare! Que no he fet res de res.
—No et comprenc filla...Evidentment si no has fet res....no es pot dir que hagis pecat...
—Pare, em sembla que no em compreneu. El que li vull dir és que no he fet res en aquesta vida...Això és pecar, no?
—A veure... Sí no has fet mal a ningú i has portat una vida decorosa i cristiana...
—Pare! He portat una vida senzilla i cristiana, però no he fet RES per ningú, ni tan sols pel món...
—Segur que has fet... T’has unit en sant matrimoni?
—Sí!
—Heu tingut fills?
—No...No ens ha estat concedida aquesta...
—....perquè Déu nostre Senyor haurà tingut una altre comesa per a tu filla meva...
—Quina? Acabo de complir 70 anys i no he fet res. He nascut, he crescut, he envellit i no he fet res més que això...
—Filla...segur que has ajudat a algú en algun moment, hauràs portat tranquil·litat a algú necessitat, hauràs...
—Res Pare, res... He viscut i prou. No he donat mai cap donatiu, no he col·laborat en res altruista, no he donat menjar a cap pobre, no he ajudat a ningú,....
—Filla meva, ben segur que sí que has fet. Les teves pregàries diàries hauran ajudat a...
—A què Pare?... Els pensaments s’han d’acompanyar de fets sinó és com fer sopa amb l’aigua sola. Jo no he fet res i voldria que m’absolgués d’aquesta vida paràsit que he portat mentre persones necessitades estaven lluitant cada dia per sobreviure i entendre el que els hi estava succeint.
—No siguis tan dura amb tu filla, et vull dir que...
—Pare, vull que m’absolgui d’aquest pecat tant greu que he comés.
—No puc absoldre’t d’un pecat que no existeix...
—Li ho prego! Ho necessito!
—I aquest desfici que et commou és per alguna raó fora de...
—Sí. Vull començar de nou, amb l’ànima neta i l’esperit ple per donar-me a qui em necessiti...
—...filla, calma’t! On vols anar ....
—Vull anar al món Pare, al món! Absolgui’m del pecat si us plau i digui’m la penitència que he de...
—Filla, ja estàs absolta, no hi ha penitència, no has pecat. Has contribuït en la religió catòlica...
—Gràcies Pare!  Amén!
—Amén filla!

La feligresa ha sortit del recinte, mentre el capellà surt del confessionari commogut per aquella ànima turmentada. Sobre el respatller d’un dels bancs encarats a l’altar hi ha alguna cosa que li crida l’atenció. S’hi dirigeix i a l’agafar-ho veu que són els hàbits d’una monja.