Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimecres, 31 d’octubre de 2012

PARADOXA


Cantaré, però tu pots menjar!
Saltaré, però tu pots caminar!
Ballaré, però tu pots dormir!
Quan jo mengi camini i dormi,
pots cantar, pots saltar i  pots ballar.
La vida compartida és més interessant . 

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Llàgrimes de sang


Musicals notes m’arranquen irrisòries
la poca ànima que em respira entremig d’ombres,
pas a pas, sense pietat. Lluites, també implores,
però t’estiren cap un forat  ulcerat de dolor
infectat per les massacres d’aquest món.
No ho vols veure, però ells t’impulsen. Mentre caic,
llestos diables i vestals donzelles m’obren pas
baixant cap a una incertesa frivolitzant,
i als inferns entro amb un cos que no conec.
Pel camí ho vaig perdent tot ; les alegries, les pors,
fins i tot la sang se’m glaça i no respon a cap estímul,
a cap mot viu que s’escola pel solfeig tenebrós
d’aquesta terra fangosa que té un fi que no puc comprendre.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Contundent


Que no em despertin il·lusions,
sinó fets reals amb pas segur.

Que no em saturin de fal·làcies,
sinó d’idees amb bon criteri.

Que no em senyalin amb el dit,
sinó amb ull crític i saviesa.

Que no em donin la bella lluna,
sinó el conjunt de l’univers. 

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Fabricació en cadena...


Dos pilars no es poden fondre entre sí,
la comesa seva no els hi ho permet, però
tots nosaltres; els humans, pilars que solts
ens movem per la terra sí que podem, mes
no ho fem. Per què? Perquè la composició
que ens forma és canviable a cada moment,
i la influència de la lluna i les corrents
no visibles d’energia ens tenen lligats.
Pobrissons de nosaltres que ens veiem el tot
i tan sols som el producte d’una vida
que no té aturador, com una cadena sense fi.

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Dibuix FRED


Dues circumferències,
sota unes boges espirals,
cobreixen una línia vertical
que està sobre un semicercle 
aguantant-se sobre un dret rectangle,
d’on surten pels extrems dos petits quadrats,
i recolzant-se aquest al cim de dues llargues columnes
que resten dretes en una base de dos diminuts triangles.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Qui ho va dir?


Tot era blau! Però,
els animals marins
ho apreciaven gris,
els animals terrestres
ho albiraven negre,
i l’impertinent raça humana
absolutament marró.
Aleshores, què o qui
digué que tot era blau?

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Desencert


Hi ha una cançó catòlica que diu així :

—Jesucrist ens ha estimat com ningú mai no ha estimat....

I jo em pregunto:

— Ja no ens estima doncs?

dijous, 18 d’octubre de 2012

Deus infamiae


Quan el cor em vas omplir de sorra
cadascun dels teus drets en vas perdre,
canviant els meus deures en paperetes
de paraules i fets realment victoriosos. 

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Sóc el no cos


Sóc el que sóc perquè ho sóc.
I ho sóc amb el cos que sóc.
Aquí, sense el cos, no sóc
el que sóc, però sí que ho sóc
més enllà del fràgil cos.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

MENT-COR-SEXE


El bosc de Sant Pere (Lloret de Mar), vist des dels tres pensaments que ens regeixen.


MENT

Llargues fulles de palmeres
observen al fons, la immensitat del mar
mentre un aire lleuger i tranquil
suavitza una pluja de petites gotes
que banyen el terra sec i crivellat.
Dins la petita església, un altar evoca obligació
i a la llunyania s’escolten clams de cadells.

COR

Dracs imperials i immòbils
esguarden la sang blava a l’horitzó
mentre suaus carícies tendres
cobreixen  amb pluja d’estels
la ferma terra sota els meus peus.
Al centre d’un petit indret, un altar emula l’amor
on la remor del temps  transporta música de tambors.


SEXE

Turgents mugrons i empinats fal·lus
es confonen entre fluids vinguts del fons marí
mentre un seguit d’espasmes
llencen una pluja de vertiginosos focs
que fan levitar per sobre les pedres.
Un altar al recòndit nucli de l’univers espera la mort
després de les últimes explosions aparegudes.


diumenge, 14 d’octubre de 2012

La noguera i el roure


A mirar-se estaven condemnats
i a tocar-se inevitablement privats.
Ella, era delicada noguera,
ell, elegant roure robust.
Es mullaven amb la pluja caient,
i ballaven al ritme del vent.
Amb sons d’amor cruixia ell,
clams de dolçor emetia ella.
En ple dia paraven el sol,
i a la nit, la lluna amb desconsol.

divendres, 12 d’octubre de 2012

Escorcoll !


Cerco l’escalfor d’un ens
que no tinc, que no veig
que em ben trasbalsa l’ànima
quan el palpo a la pell càlida
d’aquest sol de tardor.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Fugaç


Ballant sota la pluja
vaig percebre que tot
tenia sentit, inclús la por,
Les gotes em donaven
senzillament la vida
que havia anant perdent.
La puresa del món
existia enmig d’aquesta
música que plovia
arreu mollant-me el cos.


dimecres, 10 d’octubre de 2012

FANTASMA


Els coneixements no adquirits i traspassats,
és la supremacia d’un ego fantasmal
que vol ocupar un lloc extraordinari dins
una societat plena de fenòmens buits.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

SABANA a dos!


Hi havia una vegada un elefant gran i gros que caminava per la sabana. No li importava res més que no fos caminar. Anava sempre sol. Menjava el que trobava pel camí i bevia en els petits bassals que trobava a la seva ruta. Començava a caminar des que despuntava el sol fins que es ponia. Els dies de pluja, que de fet eren pocs, no caminava, restava quiet en el lloc on s’havia quedat a dormir. I va ser un dia plujós quan va veure a una elefant que anava coixa, un rei malvat la va ferir mentre anava amb el grup a menjar escorça dels arbres de la zona. Aquell grup d’elefants va passar a prop seu, ella, anava última i sola i l’elefant gran i gros es va enamorar, es va quedar impressionat per la lluita d’ella per poder seguir-los, ja que li costava seguir el ritme. Tenia els ull tristos i mancats de vida. Però, des d’aquell mateix dia, l’elefant gran i gros mai més va caminar sol, i ella, la elefant, mai més va ser la última del ramat, ja que ara els últims sempre eren dos. Ell va aprendre a gaudir d’altres coses que no tenien res a veure amb caminar i ella va tenir sempre més un company al costat i dels seus ulls va desaparèixer la tristor i va aparèixer una mirada plena de vida.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

MOLTES GRÀCIES!


Gràcies per acompanyar-me a la presentació de....

LUMA D’ELPU


GRÀCIES!!! MOLTES GRÀCIES!!!!!

diumenge, 7 d’octubre de 2012

LUMA D'ELPU




Avui,  7 d’octubre de  2012 a les 12h del migdia

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA CURTA





en el recinte exterior del Casino

de Caldes de Malavella.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

La vida segons Annasus


En aquells dies, anava Anen caminant cap a casa del seu germà  Ardnas per ajudar-lo amb  la collita. En el trajecte, sota un cirerer i plorant, es va trobar a un home que havia  perdut l'única ovella que li quedava. Una epidèmia havia matat tot el seu remat en pocs dies.
Aleshores Anen li va dir:
—Bon home, vingui amb mi, vaig a casa el meu germà a recollir els fruits del que ha sembrat i tal vegada podeu arribar a un acord amb ell per poder adquirir alguna ovella o vaca, doncs també té animals.
—Gràcies amic! Però no busco cap reemplaçament, doncs estic plorant per l’enyor, ja que sé que encara que a mi se m’hagi ensorrat la vida, el món no s’acaba aquí.
—Disculpeu-me bon home per haver intentant suplantar el que per vos era la vostra vida.
—Amic! La vida és el que nosaltres ens imaginem, perquè la realitat individual no pot ser mirada sinó amb els propis ulls i amb el propi cor.

Annasus, amb aquest breu relatat volia donar a entendre que la nostra vida és imaginada per la realitat d’uns altres ulls que no poden comprendre la finalitat real.

divendres, 5 d’octubre de 2012

Codi


La clau de l’univers ets tu,
que no jo. Però si que en sóc
en canvi, un petit rossinyol *
d’aquest món aïllat i meu.


*Ferro prim i llarg doblegat per una punta que serveix, a falta de clau, per a fer córrer els pestells 

dijous, 4 d’octubre de 2012

Bàlsam


Si jo fos perfum, voldria
ser un aroma delicat,
dolç, que extasiés tot
el meu entorn sense
donar-li cabuda a cap
de les àcides olors
fiançades en aquest món
mil·lenari i malaltís.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Qui és qui....!


—Amb qui parles...?
—Amb el gat!
—I per què no parles amb persones...?
—Perquè no n’hi ha!
—Doncs jo en veig...
—Doncs tens visions!
—Jo? Seràs tu, que en tens de visions...
—Perdona! Que tu vegis el que no hi ha no vol dir que jo estigui trastocada.
—Jo no he dit això...
—Explícitament no, però encara se escoltar entre mot i mot!
—Sí, però jo parlo i tu dedueixes...
—Exacte! Veig que a la fi te n’has adonat!
—No estàs bé, eh....
—El que tu pensis és ben teu. Jo sé el que jo penso i em crec el que “jo” sento.
—Val més que calli....
—Tu mateixa, si calles, s’ha acabat la conversa!

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Compàs!


La música que s’escolta
quan plou, de les gotes d’aigua
aterrant a les grans fulles
de l’arbreda, tan sols és
comparable a les notes
d’un baix marcant el compàs
de la selecció escollida.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Desunió


Eren vuitanta, ni una més ni una menys. Anaven en fila índia, totes endavant, cap enrere. A la primera la guiava l’instin, a les restants la confiança. Soles no eren més que negres punts perduts. Juntes eren el seu tot. Unes sense les altres, no sabien fer res . El grup marcava la supervivència. Anaven tranquil·les, desconeixien el perill. Tot d’una, la terra va començar a trontollar. La desgràcia els hi va veure a sobre. Un grup nombrós de bicicletes els hi va passar pel cim. Ells feien esport, elles mudances. Ells van arribat a casa, la majoria d’elles, en canvi, es quedaren mortes en el camí. Les quatre formigues que van sobreviure havien perdut el nord i donaven voltes en si mateixes. Això, però, no va aturar el món.