dijous, 31 de maig del 2012

MUDABLE


Clamo a l’aire desesperadament
que aquest atroç pensament  que em fatiga
i m’esbiaixa sense cap mirament
m’ignori per sempre com enemiga.
Maleeixo el dia en que la seva figura
va entrar il·lustrada fins el moll de l’os,
fins llocs morts de mi. Perversa tortura
d’un petit retall poc cavallerós.

dimecres, 30 de maig del 2012

Tot és el mateix


Com l’aigua, la vida passa.
Però, passa l’amor com l’aigua?

La vida estima l’amor
com l’aigua origina vida.
Però, passa l’amor com l’aigua?

La vida regala amor
com l’aigua que ofereix vida
Però, passa l’amor com l’aigua

Aigua peregrina que corres...
Vida efímera que camines...
Amor etern que atures...

dimarts, 29 de maig del 2012

No sé fer res més que...

No sé fer altre cosa que estimar,
inclús el terme més lleig el cobreixo
d’afecte.  No me’n desfaig  d’aquest rol
que em té forçada a una creu,
com Déu, i en la qual caic
de tan en tan i de sempre en sempre.
No sé fer res més  que escriure,
omplo a l’amor, però també a la mort
amb mots pèrfids, però també honrats.
Esclava del meu catàleg absurd,
em dono a l’aire, a l’aigua, al vent,
a qualsevol moviment d’aquesta roda
giratòria que em mareja de sentiments.

dilluns, 28 de maig del 2012

TOT


La sensació de frescor es manifestava a la seva pell. L’aire fi provinent de mar feia que  s’irisés per moments. Es sentia plena i estimada dins aquells braços càlids que la rodejaven amb amor. Feia temps, tal vegada massa que havia anat sola pel món. Aquell nou aspecte de la seva vida la tenia trasbalsada, hipnotitzada. Un amor rodejat de barrots. Cada un d’ells era una sensació farcit de sentiments. No es sentia lligada, més aviat compresa. Això feia que la seva mirada, la seva expressió i el seu petit somriure desprengués un allau d’alliberació com un volcà que s’ha retingut durant segles. Restava quieta gaudint del “tot” que l’envoltava. Vetada de moviment per no trencar l’encís momentani  esperava que el temps s’aturés. Però a part de no estancar-se, va sonar una sirena. Era el timbre del despertador que havia tornat a robar-li un dels moments grats d’una nit ben clara.

diumenge, 27 de maig del 2012

Robada!

Em roben de nit el que necessito de dia.
Comprenc  poc aquesta maledicció on
estic abocada. Serà un estat inofensiu que
jo enlairo violent? Confusa, espero l’arribada  
d’alguna senyal clara que m’assereni.
L’espera no em farà pas doblegar,
crearé el fil d’Ariadna amb brins de tissú, i
la seva lluentor m’aportarà forces
internes que em conqueriran tot
el cos humà imperfecte que jo sóc.

divendres, 25 de maig del 2012

MONGETA VERDA

La remuntada és espinosa,
però sense punxes, és igual que grimpar
una mongeta  verda i prima,
improvisada de ranures
per aguantar-se en la pujada.
La sents, t’atrapa, t’encadena,
et corona i toques el cim.
Passen segons, fugen minuts,
desfilen hores, i quan menys esperes
es corba i caus en vol picat
trobant-te sola en les platges allargades
d’aigües calmades i salades.
Abandonada, mai més penses,
en admirar i en estimar. 



dijous, 24 de maig del 2012

PRELUDI

D’aquesta solitud
tenia els ulls entelats.
Però un vent vingut del sud
dels tels m’ha alliberat,
mostrant-me un món de quietud.
Els porticons ha desclòs
I una avinguda de pols
ha banyat l’ambient viciat
d’un tuf dolç i silenciat,
convertint l’aïllament
en exquisit assossec.

dimarts, 22 de maig del 2012

TEMPS o TEMPS ?

Vaig prou silenciosa per a no destorbar-lo,
intento no remoure res que el ben pugui
molestar, però ell sempre em sent.
Avanço els moments per a no capitombar-lo,
procuro no malmetre res que el ben pugui
enfadar, però ell sempre hi és.
Camino molt tranquil·la per a no incitar-lo,
projecto no prorrompre res que el ben pugui
destorbar, però ell sempre em veu.
Vull posar jo el ritme d’aquest absurd temps
amb el meu miratge farcit de deshores,
atorgant  la vida a un vell rellotge sense hores.

dilluns, 21 de maig del 2012

DOLL TRENCAT


N’estava jo a la natura
rodejat de llibertat,
i veient-ne una figura
m’ he quedat boca-badat.
Espiant-la molt torbat
n’he caigut enamorat,
i atrapant-me amagat
somrient se m’ha acostat.

Astorat com un ximplet
n’he marxat com un coet.
Digues tu que hi tinc al cap,
per fugir-ne com un gat.
Ben dinat hi he tornat,
més ja no li he trobat,
n’he quedat molt pertorbat
però no gens amoïnat.

Demà mi presentaré
i segur que hi parlaré.
Reclinat l’he recordat,
i dormint l’ he somiat.
Sóc llevat i ben rentat,
revestit i clenxinat,
emmudit i soporós
em denoto neguitós.

I llençant veles al vent
n’he esperat el gran moment.
Avançant ve cap a mi,
tot mostrant-me el camí.
Atordit m’hi he llençat,
però n’he estat apartat,
dit impacte m’ha frenat
i un cruixir n’ha provocat .


Aquest doll tan mariner
s’ha trencat per llaminer
congelant-ne la suor
i escalfant-ne el dolor.
N’és ben clara la lliçó
que ja en xiula la cançó;
“Caminant ves tot cantant
que l’espera n’és un tant”

diumenge, 20 de maig del 2012

LABERINT DE LÍNIES RECTES

Les invasores boires d’entitats
sorgides d’horrors de la torbació
caminen per carrers desconeguts,
dessota  la mirada de la seva olor.
Amb una fragància forta, cremada,  
es filtren amb habilitat pels canals
del tronc llaçat i fràgil. Estropells de brasa
que maten la vida i causen estralls  
irrecuperables sobre la ment i el cos,
saturat de pors, enganys  i paranys.
Línies rectes al mig de laberints frondosos
fan aspirar de nou per mitigar la buidor.

dissabte, 19 de maig del 2012

CAMPANADES DE MAR

Si escolto sonar una campanada, està bé,
ho trobo festiu si són dues les que sonen,
si en sonen tres, em començo a deprimir,
em moro si segueixen  quatre  clinc-clonc,
ja puc tremolar si en són cinc les que sonen,
si en sona la sisena, em ben cobreixo les orelles,
galopo cap a casa si la setena  sona,
se’m para el cor si sona la que fa vuit,
novena sonant  anuncia el prop final,
em tapo el cap si la desena ressona,
si l’onzena sona em ben esgarrifo,
repica i repica, les dotze han tocat.  

A l’hora pactada va desaparèixer,
esfumant-se de la terra i ressorgint
a l’aigua, on un xaruc  Neptú l’esperava
rondinant per endur-se-la al fons marí
que és d’on va sorgir la sirena Mimi. 

divendres, 18 de maig del 2012

EL JARDÍ DE L'ÀNGEL.... Temps de flors a Girona

Ell, el  que guaita, el que esta pendent,  el daurat àngel que escampa la seva llum per tot l’entorn. Ell, el que custodia des de l’estrep enlairat, el que albira per entre mig de les fulles i els arbres. Ell, el fanàtic seguidor de cada moviment emprés per les dones del ganxet. Elles, les que omplen l’indret amb  llanes acolorides, amb dits inquiets, amb fulls de revista, amb canterelles suaus d’inesgotables veus tranquil·les i rialleres. Elles, les que son unes estranyes en el pati del Jardí de l’Àngel.  Ell, el que està acostumat a romandre sol.  Les flors, les altives flors de tota mena que empolainen el lloc, les que enamoren amb sedosa delicadesa i varietat de colors. Ell, el que no percep la fragància i s’adona que la olor no pot embriagar  a ningú. Ell, el que es conforma amb la vistositat que el Grup de la llana de Girona ha fet amb l’espai. Ell, el sagaç que no vol perdre cap mot, cap puntada, cap mirada, cap entrada verificada dins l’atri. Ell, el que llueix satisfet  per  la companyia atorgada en els dies que perdura l’exposició de flors a la seva estimada Girona.

dijous, 17 de maig del 2012

HAIKUS... Els ulls


Mirada trista
en els ulls de la il·lusió,
desengany rebut.

Llàgrima viva,
salinitat a la pell
i turment al cor.

Ulls negres, ulls blaus,
ulls marrons i també verds.
Mirada única.

Infant observant
les cabrioles d’un ocell,
vida sorprenent.

dimecres, 16 de maig del 2012

3- EL PREGONER

Bon dia terrícoles! Som-hi!
Vosaltres, els buscadors de la veritat.
Els que busqueu i voleu les paraules
de la certesa. Aquella que voleu escoltar,
mes no la real. Vinga companys de vida!
Accepteu la realitat com la veritat de les
vostres vides. Vides desgastades!
Vides infructuoses! Vides corruptes! Vides seques!
Tots plegats som cercadors de la nostra veritat
però no de la veritat en sí. Ens auto-enganyem
per avançar en aquests quatre pams de terra,
on la supèrbia avergonyeix a la senzillesa,
la possessió enclasta a l’amor,
i la matèria descol·loca a  la il·lusió.
Humans caducs, obriu els ulls, no
us abandoneu al paradigma obsolet
d’un món faltat de sang viva, sang que
senti, sang que vibri per les novetats
del que podeu fer, no del que us imposen.
Política, religió, costums, tots elles serien
una bona base per fer d’aquest món un lloc
digne de vida punyent. Però s’ha malbarat
tot el “cotarro” per les idees equívoques que
es porten plantant per la avarícia.
Hi ha lluites per terres, per Déu, per diners...
Les lluites del saber, de la cultura, de l’aprenentatge
són mitigades per la corrupció. No interessen companys!
Si el poble penses, es convertiria en una arma
mortífera pels carronyers. No interessa terrícoles!
Obriu la ment, obriu els fets, actueu i tanqueu més la boca!
Vinga companys de vida! Endavant!!!

dimarts, 15 de maig del 2012

Petit món


Sinuoses corbes  envaeixen
aquests quatre pams de sorra,
on dits juganers no poden
deixar d’escatar, gratant
la terra a la recerca
d’alguna cosa perduda.
Dolces ventades, capbussen
la meva carcassa eixuta
privada de moviment
cap una aigua fresca i clara.
El sol, coronant el cel
com un far atrotinat,
escampa la seva llum
calenta pel breu retall
terròs del meu petit món. 

dilluns, 14 de maig del 2012

Realitat de somni


M’agrada entrar en el món dels somnis  
on vius i sents  el que una realitat  
et priva.  Gaudeixo amb el somiat,  
i en palpo el que el món material ignora. 

diumenge, 13 de maig del 2012

T'ESTIMO GIRONA!


Perquè m’enlluernes
amb tants de colors
jo vull regalar-te
paraules d’amor;

Mil pètals et banyen
per tots els racons,
Girona estimada.
I aromes en ballen
la dansa del cor,
estimada Girona.
En vull ser la teva flor
i com perfum et vull ,
Girona estimada.
T’estimo de sempre,
per sempre t’estimo!”


dissabte, 12 de maig del 2012

L'amor de JULIETA al seu Romeu


És tant ple i gratificant el sentit
en aquests instants regalats de presència,
que el retorn a la brusca realitat
em descol·loca agosaradament.
No m’agrada el que sento quan
no et veig, ni tampoc quan
no et puc tocar. Desitjo
entrar dins teu, més no sé
com. Em trasbalso quan
t’allunyes i embogeixo quan véns.
T’admiro i no ho vull deixar de fer,
doncs sé que aquesta és la clau
d’aquest immens amor farcit
de respecte i passió.

divendres, 11 de maig del 2012

ESCOLLIR


Són dos i devien ser ben guapos abans,  
però ara han perdut el  semblant, que no l’esperit.
Un està deteriorat  i trencat, l’altre roman ferm.
Tot i que l’envelliment no passa desapercebut,
em quedaré amb el danyat, cruel reflex de mi,
i l’íntegre  el soltaré pels ferms. Nosaltres,
ens mimarem i ens veurem com som, com sentim,
com estem. El més valuós que tindrem, serà
l’acceptació irrefutable del nostre tacte.
Tu com a banc malmès de jardí, i
jo com a dona truncada d’aquest món.

dimecres, 9 de maig del 2012

VENES DE SABA... ARBRE!


Per fort que bofegui el vent
roman ferm, com diu la cançó;
“Resistiré”.   
Li van caient algunes branques
perdent el fullam de plegat,
“desposseït”.
Sense entendre el canvi
té el do de renéixer de nou,
“rebrotant”.
Es sosté perquè ja hi és
i avança per pura inèrcia;
“viu”.
Creix i mort a cada estació,
i a aquest transmutar se’n diu;
“naturalesa”.

dimarts, 8 de maig del 2012

LLETRES

La vida que dono
a les meves lletres
germina entre mig
de plomes i papers.
Líquids ben tintats
de pigment carbó
forgen sonants frases
d’esvalots i calma.
La minsa bombeta
de claror ambarí
del vell escriptori,
és vestigi cert
del munt de carícies
que assesto als camins
i rutes de caire invisible.


dilluns, 7 de maig del 2012

BATEC


M’enlairo núvols enllà
fluint a cada bategada,
vull veure des del meu cel
el món igual que un ocell.
Guaitar la terra amb condícia,
ignorant per on habita
la tristesa i la mundícia
i aletejar sense lluita.

diumenge, 6 de maig del 2012

HAIKUS... Mare



Qualsevol mare
amb una flor a les mans.
Únicament una.

Et voldria sempre,
i tu em voldries per sempre.
Utòpic desig.

Olor a roses,
carícia incondicional,
bellesa de món.

Problema resolt
sense enrenou. La mare
a l’altre costat.

dissabte, 5 de maig del 2012

LA SOLITUD DE LA COMPANYIA


Hi havia un piló de dones arranjant flors i espelmes. Algú s’havia mort. Ella, no veia ningú, tan sols volia acabar la feina, però el temps no avançava. Les dones transparents xerraven i feien. La mestressa no parava de manar-les a totes, volia tenir-ho tot controlat. L’aprestava a ella, la seva filla, a fer les gestions que faltaven acabar. Ella, la filla, continuava fent ramells de flors inexistents amb l’espelma incolora oportuna. Ella, la filla, li havia portat cinquanta rosetes més, però la mestressa no estava gaire contenta. Ara estava buscant a una tal Maria, però sense èxit, ja que no apareixia enlloc. Inclús l’havia fet anar a ella, la seva filla,  a buscar-la al menjador, però res, ni la Maria ni el menjador existien. Ella estava cansada, com més ramells feia més n’hi faltaven per acabar. La mestressa estava molt aclaparada, tenia por de no acabar-ho a temps. Ella, la seva filla, en canvi, veia que el temps s’anava eixamplant i s’aturava constantment.

El cervell reduït a quatre parets afectava a la mestressa i a ella. La mestressa ho veia i ho tenia tot clar, ella tan sols complia i plorava. La seva mare havia desaparegut i la mestressa ho inundava tot.

divendres, 4 de maig del 2012

ESCOLTA !


Per aquest meu cor latent,
pronuncia’m una paraula
ben digna de sentiment,
tant en sigui una gran faula
com un xic conte funest.
Vull que em parli d’emoció
per sentir-me respirar,
i escoltar amb devoció.

dijous, 3 de maig del 2012

VUIT DIES


Esmicolada sota la cadira  
busco inquieta a tots els hereus.
Daurats punts de petita mida
s’escampen per tot arreu;
desconcertants bocins de mi.
Aquesta estança blava 
de cortinatges llargs 
que des d’anit em cuida
ocultant-me la cara
amb restes de llençols blancs
m’incita a recompondre’m.
Aquí, just en aquest lloc,
hi habita una essència estranya
amb traç dur i ambient fred.
He d’enfrontar-m’hi!
La claredat, color violeta fort,
avança follament pels finestrals
de vidres i miralls glaçats.
Encenalls de mi es retroben
entre l’enrajolat i l’acer,
del palauet facultatiu, on
tu i jo, mare, n'estem preses.

dimecres, 2 de maig del 2012

LA MORT


Sense donar cap toc
la cancel·la se t’obre
i en coneixes el joc,
fins i tot del més pobre.
Ets selecte senyora
amb subtil elegància,
transitant a tothora
deixant mala fragància.
T’endinses amb confiança,
no deixant de somriure
degut a la mancança
del poder de reviure.
Marques la condició,
ignores, no en comprens
que amb la teva addicció
molt de dolor desprens.
I amb orgull de triomf
marxes acompanyada.

dimarts, 1 de maig del 2012

REAL O VERTADER ?


Un riu de mar brava avançava contra corrent.
Era incomprensible, però al mateix  temps  extraordinari.
Les ones pujaven, no baixaven. Els arbres s’abocaven
a una imatge surrealista que no comprenien.
Les branques tremolaven i  les fulles ploraven.
L’expectativa creixia per moments. El sol havia desaparegut,
la lluna havia ocupat el seu lloc i la seva claror, també.
Una fulla vermellosa voleiava contra del vent que bufava
sigil·losament. Un gripau l’observava des del  seu recés.
Un mussol blanc mirava a l’insecte que estava atònit. Res
era el que semblava, tan sols la vista i la imaginació
de la tortuga que havia caigut quedant capgirada
sota el roure del costat del riu.