Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 10 de març de 2012

ENIGMA


Era una nit fosca i tempestuosa. El carril bici estava desert. Les fulles que voleiaven d’un cantó a l’altre l’envaïen sense mirament.  Tot d’una, enmig de la foscor va aparèixer una ombra estranya. Era un perfil rar, es bellugava a un ritme diferent. Avançava a poc a poc. Un fanal que penjava d’una estructura de ferro vell, s’havia despenjat. La seva claror llampegant  il·luminava a ràfegues la zona. Jo restava inquieta a la finestra esperant l’aparició . La figura anava molt lentament i el vent bufava amb més intensitat per moments. No podia treure la vista d’aquella  imatge estranya i allargada que provocava la llum artificial del carrer. Jo, inquieta, m’estava apropant  al vidre de la finestra, estava neguitosa per saber qui era o que era. A aquella ombra allargada se li estaven afegint unes protuberàncies que anaven creixent. La meva curiositat era tan elevada que no em vaig adonar que entre la imatge i jo hi continuava havent aquell vidre protector entre el carrer i l’habitació. El meu rostre no va poder creuar el vidriat per avançar la inspecció d’aquella incògnita que em tenia atrapada. L’impacte va ser nefast i  vaig caure estabornida a terra. Em vaig aixecar com vaig poder, no volia perdre de vista l’ombra misteriosa.  De genolls davant el finestral i amb la mà prement fort el front pel cop rebut, vaig apreciar que el vent havia parat i que l’ombra havia desaparegut . Quieta i atontada mirant el carril bici vaig notar una presència al meu darrera. No volia girar-me, estava garratibada, però a través del reflexa del vidre vaig veure una figura allargada amb moltes protuberàncies al seu cos. La incògnita va matar a la curiositat.