divendres, 7 d’octubre del 2011

1-QUATRE AMIGUES!!!!

Una terrassa qualsevol, d’un bar qualsevol, un dissabte qualsevol ;
-Bona tarda! Que desitgen prendre?-preguntà el cambrer.
-Un suc de tomàquet- digué la Elvira.
-Un zumo de tomate, por favor!- seguí la Lucía.
-Jo, un batut de plàtan, si us plau!- afegir la Beth
-Yo tomaré, un jugo de tomate- acabà dient la Rocío.
El cambrer anà cap a la barra i mirant al seu company, digué;
 -Quins collons! M’han demanat un suc de tomàquet, un zumo de e tomate i un jugo de 
tomate.
El seu company el mirà incrèdul i li respongué:
-“Manda huevos” On radica la diferència?
El cambrer se’l mirà tot dient:
-La diferència radica entre líquid i substància, però el que prendran aquestes tres mosses
 serà un suc de tomàquet dels de tota la vida.
El noi preparà a la barra la comanda.
-Que tinguis sort!- digué picant-li l’ullet .
El cambrer deixà les begudes a la taula de les noies i marxà tot observant de reüll si veia 
cap cara de sorpresa. Però la sorpresa se la va endur ell quan el van cridar i li digueren:
-Per favor, no ens déu haver entès bé, li hem demanat un batut de plàtan i ens ha portat
 un suc de plàtan.
Sempre hi ha qui ens sorprèn!

dijous, 6 d’octubre del 2011

TU I JO!

Estava jo sota l’ombra del plataner, quan aparegué un petit ocell.
Tot apropant-se, i amb molta cautela  em preguntà:
—Qui ets?
—Sóc tu.—vaig respondré.
—Ah! Així et dius Sinyo...— digué l’ocellet.
—No ho sé!
—Però si ets jo, jo em dic Sinyo!— va dir contrariat l’au.
—Doncs no sé que dir-te.
—I com et dius, doncs?— preguntà.
—No ho sé!
—Caram, saps poca cosa i tens la gosadia de dir que ets jo—va dir un xic molest el petit ocell.
—Que vols dir? Que tu, ho saps tot de tu?
—I tant—va dir orgullós l’ocellet.
—Quina sort que tens. Seràs extraordinàriament feliç, doncs.
—Perquè ho dius això?
—Perquè jo, sabent tan poc de mi, que sóc tu, en sóc de feliç. Aleshores penso que tu sabent tant    de tu deus revessar felicitat.

El rossinyol va quedar-se pensatiu una estona i després va mormolejar:
—Doncs no, no revesso tanta felicitat. I tu com ho fas per ser feliç sabent tan poc de tu, que dius que sóc jo.
—No ho sé!
—És avorrit parlar amb tu—va dir enfadat aquell petit rossinyol. I enlairant el vol, desaparegué.


Al cap de pocs moments va passar per allà un jove pretendent,  i veient el que hi havia sota el plataner,  va dir:
—Que bonic, me l’enduré i el regalaré a la meva estimada. Li agradarà veure’s en aquest preciós mirall.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

PRUDÈNCIA!!!!

—Un dia et lleves i resulta que estàs acompanyat.
—Fantàstic! Qui pogués!- diuen alguns.
La raça humana sol tergiversa tot el que hi ha entre el que es diu i el que és.
Tothom, ha de donar la seva opinió.
Bé, esperaré un buit de silenci per seguir narrant... m’endinso cap el no res...
De sobte; el silenci que esperava!
Quan m’adono tinc vuits ulls mirant-me.
Segueixo narrant, i afegeixo el fet que:
—Ningú ens ha presentat!
—Com t’ho has fet? – pregunten d’altres.
I com els ho explico, això. No és fàcil!
—Es veu que ella insistia, però jo la ignorava!
—Caram! Explica’t! - va dir un.
Doncs no puc dir gaire més.
— Aquesta m’ha ben trasbalsat.
     No sabia que m’empaitava i em volgués tant, és esfereïdor.
     Un dia me la vaig trobar sota els llençols.
     Mai més l’oblidaré, ho sé! He caigut, i en sóc esclau!
—Quina sort que tenen alguns! - va dir un altre.
Ja tornen a tergiversar entre el que dic i el que realment és!
—Ens l’hauràs de presentar! - van dir tots alhora.
—No sé, tal vegada no seria prudent
—Vinga home! No ens vinguis amb aquesta ara!- van dir alguns.
—A tu t’agrada?
—No, la veritat és que no.
—Vaja! Doncs no li donis cova, li ho dius i fora.
—No és tan senzill, amics meus!
—M’ha posseït i no marxarà fins que algú hi posi fre!
—Algú? Caram, necessites ajuda?- va preguntar un.
—Sí! Jo sol no puc, no puc!
—Com és diu aquesta ximpleta?
—Entat! Entat F.!
Els amics, aleshores, se’m van quedar glaçats!
Resulta que n’havien sentit a parlar d’aquesta mossa.
Tots, un rere l’altre, em van donar un copet a l’espatlla.
—Tens raó! No cal que ens la presentis!
    Sabem prou bé que entre
    l’ “En” i el “tat” sempre hi cola el Ferme.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

1-AVUI!

Avui és el dia, ella ho sabia i la nena també. Tanmateix totes dues ignoraven allà on portaria tot el galimaties que estaven fabricant en aquell breu espai de pantalla. La discusió no es feia esperar, totes dues eren prou tossudes per voler fer valdre la seva coneixença del tema, que de fet, era zero.